SORTIDA LA VICTORIA-COLL BAIX-LA VICTORIA

DIUMENGE 9 DE MARÇ DE 2013

Això era i no era un grupet excursionista d’un poble de la serra mallorquina anomenat Esporles que varen decidir un bon dia anar a visitar terres llunyanes amb ses seves muntures rodades.

Es varen acomiadar de ses seves famílies, i entre plors dels fills, lladrades dels cans i abraçades de ses dones anaren cap al punt de trobada a les 7,15 del dematí d’un fred diumenge. A aquella hora no hi havia ni un ànima, ningú del poble havia anat a acomiadar-se d’aquells deu grans homes, però era igual, aquells herois no havien de menester cap adulador, ells mateixos es bastaven ja que pertanyien a la casta dels Ermassets!

Els membres d’aquella intrèpida expedició a lo desconegut eren Don Rafael de Medina, el Gran Patau, en Juanito de la Cruz, els aguerrits germans Garau, el petit Joan Ribas, en Mateu de ca’n Xaves, en Bonnín, en JeiPepCastro i el gran entre els grans sherpa Bernat Jaume.

Ara bé, tots trobaven a faltar a un, l’anima del grup, el conco Jaume Busquets i Escobar, Senyor de les terres de Planícia, caigut en combat temps enrere.

Després d’una travessia creuant tota l’illa amb vehicles motoritzats, arribaren a les faldes del massís de la Victòria, aquell Puig imposava, pareixia Mordor. El dia era collonut però no es podien refiar, els perills del camí podien sorgir en qualsevol moment.

Es varen fer la fotografia de rigor per què quedés constància gràfica d’aquell gran aconteixement i partiren tira tira per amunt per la carretera que duu a l’ermita. Dos kilòmetres més amunt arribaven sense cap complicació i encara que no entraren a dins l’ermita, s’encomanaren en silenci a tots els Sants per lo que  havia de venir.

Per darrera s’Ermita surt una pista ample amb una mica de pendent que fa que ses cametes comencin a picar, però això no era res per a aquells homes bregats en mil sortides matineres.

Un parell de kilòmetres més amunt, la pista s’acabà i començà un caminet o varen haver de posar peu a terra i espitjar una estona fins arribar a una gran fita posada allà per ves tu a saber qui.

                                        

                                        

A aquell punt en Bonnin va començar a patir per una ferida de guerres passades que li rovegava el peu, però no anava a desistir, estava entrenat per a partir com un condemnat.

Havia dues possibilitats, pujar a peu fins adalt de s’atalaia o continuar a l’esquerra cap al Coll Baix. Al final va guanyar la segona opció per què volien guardar forces pels imprevistos que es podrien trobar.

D’allà va començar un camí bastant duret que va dur a un tram de baixada molt trialera que va fer encollir el culet a més d’un menys al sherpa, que per a ell allò era com anar pel pati de ca seva, en Mara que encès amb sa seva nova forquilla anava tot espitós (per no dir una altra cosa) va sortir per ses orelles de sa seva muntura desbocada sense conseqüències i a darrera venien en Juanito, en Pep Castro i tota la resta.

Tirant per avall, un poquet per amunt i una mica més per avall (je, je, no me’n record bé), es varen topar amb un espectacle increïble, ses vistes damunt sa platja des Coll Baix. Aprofitaren aquell lloc màgic per reposar forces i poder assolir el més dur que estava per arribar. 

                                       

Seguiren baixant aquelles escarpades vessants cada vegada més amollats, posseïts per l’embriagadora sensació de perill i habilitat, (i també per les tres femelletes que es varen trobar pel camí) fins que varen arribar a l’inici  de l’infern que sabien que havien d’afrontar. Una dura pujada de mitja hora a peu amb ses bísties per damunt es cap fins arribar al coll de ses Fontanelles on el petit dels germans Garau es va queixar lleugerament del tram que havia hagut de fer a peu, però aviat li va fugir quan el camí tornà a esser més rodable.

I així va esser per alguns, sobretot sa bístia, (que no li poden dir d’una altra manera) de’n Pep Castro que està que se puja per ses parets (deu dur dos mesos sense barrinar) i se va enfilar per aquell camí fins que va arribar a dalt. Els altres (que xingam regularment) el varen seguir a certa distància. Una vegada a dalt d’aquest coll, les vistes tornaven a esser impressionants, tenien als nostres peus ses dues badies Alcúdia i Pollença que quasi es tocaven.

Un nou tram de baixada va fer que els més cansats s’oblidessin per uns moments del seu patiment i s’amollessin al plaer de sa baixada.

La cosa s’estava acabant, tots érem conscients, varem anar bordejant ses cases del Mal Pas gaudint de sa feina feta i en mitja horeta eren una altra vegada al punt de partida amb la sensació del deure complit.

Conte contat, conte acabat!

 NOTA: Aquesta crònica esta redactada per en Bernat Jaume. Jajaja  Molt Bona.