Excursió de dissabte ennuvolat

Excursió de dissabte ennuvolat, en dubtes a l'hora de partir però la pluja a la fi ens ha respectat.

Sense tenir molt clara la ruta a fer començam a pujar per la costa, Mirantdemar, camí de s'Arbossar i a la pujada cap a Planícia ens trobam un altre grup. Algaidimonis i Maifren amb els que seguim junts la resta de la volta amb moltes rialles, batalletes varies i més.  Seguim cap a les cases de Planícia, Bosc de Planícia, coll d'Estellencs, camí de sa Campaneta i retorn per carretera cap Esporles.
Total 30Km de BTT per una ruta preciosa que coneixem bé que no ens cansa i en gran companyia.

Salut i fins la propera

Estellencs

                                                   Ermassets-Algaidimonis i  Maifren
                                       

Haute Route: Life is a Pass - MTB Movie (HD)

Reportatge molt interessant sobre sa Haute Route. Autèntica muntanya + btt. Molt recomanable!

THE LAVAREDO KILLERS

Interessant reportatge de Lavaredo amb unes fotos molt interessants. Està en anglès, però val la penar fer-li una ullada

                                  

Procedent de Pinkbike
http://www.pinkbike.com/news/The-Lavaredo-Killers-dan-milner-2014.html                  

 

---

THE LAVAREDO KILLERS Story and Photographs by Dan Milner

---

A small pool of light illuminates the way ahead, but only just, shedding a circle of comfort halfway up a mountainside. To my left a waterfall gushes over a precipice. In the darkness it could be ten or it could be a hundred metres away. I take another careful step, loose limestone gravel slipping like ball bearings under my cleats. I hear the puffing of my two fellow riders nearby, disembodied presences in the night. My neck is craning under the weight of the bike on my back, I’m tired and the temperature is dropping in the night air. The half zip of my jersey, thankfully gaping open all day long in the heat, is now firmly zipped closed. And I’m hungry: breakfast seems a long time ago. It’s 10 p.m. and we still haven’t reached the top of this cursed Italian pass, the 2090m gateway to our night’s refuge on the other side. ‘Whose damn idea was this anyway?’ I curse. Then I remember it was mine. I bite my lip and plod onwards.

Josh and Rob reap the rewards of reaching the Forcella Grande pass with bikes

I’m a singletrack addict. So when shooting The North Face 2011 Lavaredo Ultra Trail running event, the Dolomites' abundance of sweet, snaking singletrack trails didn’t go unnoticed. Threading its way through 96 Km of some of Europe’s most majestic landscapes, the course for the LUT was just begging to be ridden on a bike. “It isn’t possible,” said the LUT organisers, people who admitted to not being mountain bikers themselves. It’s easy for non-riders to dismiss mountain bikers’ plans, never appreciating that so many of the world’s best singletrack can only be earned the hard way: pushing and carrying to its start. “You will kill yourselves,” says Chris.

Drinking water is never a problem. It helps dilute all the macchiatos

OK, so I admit to being a little foolhardy at times, and on this occasion glancing at the elevation profile of the LUT course had passed me by. I’ve been joined by British endurance mountain bike racers Rob Dean and Josh Ibbett, and planning to complete the 96 Km loop in two days we roll out of Auronzo town in high spirits beneath warm September sunshine. Then we begin the first 1600m climb. It’s steep and within half an hour we have our bikes slung over our backs, finally 5 hours later, emerging above treeline into the impact of 30 C heat. At the top, we ride across to the Lavaredo refuge for our planned lunchstop, some 3 hours later than anticipated. We consume a mountain of pasta beneath the mighty Tre Cime peaks. The climb has been steeper, tougher and taken longer than we expected but our reward is 1300m of descent almost entirely on singletrack, beginning with high alpine technical rock steps and finishing in fast, buff loamy forest trail. In between the trail leads us around the mountainside, but throws in some lung-punching little climbs too, just to keep us on our toes.

And then it gets dark.

Ok who brought the wrong shoes for a hike-a-bike? That will teach you for being young and fit and liking race shoes

We start the final climb of the first day, up to the Forcella Grande pass, way too late and with 900 vertical metres to scale, and with a leg-crushing 2000 metres already behind us that day, we’re toast. It’s as close as I’ve ever been to quitting on any of my bike adventures, but I’m kept on course by the stubbornness, or naievity, of Josh, a rider sporting the kind of build more typical of supermodel catwalks. “Quitting is not an option,” he says as if this was a Topgun sequel. Josh is half my age I remind him. Again.

At 11.15 we stumble down the last loose gravel strewn bit of trail to the door of our night’s accommodation, the San Marco refuge, rousing the hut’s caretaker to let us in and feed us soup. We wash it down with a carafe of red wine, partly in celebration, partly to try to numb the pain. I get the impression that they don’t see too many mountain bikers up here.

Three to a bed - the Italian way

Morning comes too soon, but the trail that greets us is a magnificent swooping traverse of the mountainside and we cover ground quickly. These are the trails that make the effort, the sweat, the blood and the tears worthwhile: rhythmic, flowing, easy pedalling. “Here, you have a problem,” our refuge host had told us stabbing at our map with a finger at breakfast. We reach the ‘problem’, the Forcella Piccola and gaze up at a loose, vertical trail. The scramble before us would be challenge enough to anyone appropriately shod with the most serious of hiking boots, let alone stiff, cleated bike shoes. The ‘problem’ takes us 30 minutes to scale, relaying our bikes to pass them up vertical ledges to each other.

A 1500m climb for this. If we had the energy left, we'd have appreciated the scenery more

All around us vertical peaks soar skywards. There is only one way out of here and that’s down, and we’re quickly focussed on the fast descent that brings us to the 21013m Galassi refuge for lunch. We rehydrate with copious amounts of tea (hey, we’re British), relishing the fact that we’re well over half way through our challenge. Our descent continues, leading us down another 900 vertical meters of beautiful singletrack until spitting us out at the valley floor to refill our packs’ reservoirs from the icy mountain stream.

With over 4000m of ascent behind us it’s with weary legs that we begin the final climb, a steep bike-carrying set of switchbacks. In the forest we’re sheltered from the heat of the sun, but the trees seem to cling onto the humidity. Talk turns to foods we’d like to eat now, a topic that always seems to arise when the going gets tough. Comfort talk I guess. We roll past the Ghiletto refuge and into a traverse that dips and dives around and down the mountainside.

The Tre Cime - one of life's little luxuries

Following the LUT route closely we’re led along a rutted, pock-marked cow trail, that leaves us cursing out loud. There is no-one else to hear our expletives. Emerging from the trees just as the sun dips behind the ridgeline we drop into the LUT’s final descent. It’s steep and damp and dark. With brakes literally steaming, finally we are flung out of the bottom of the trail at the Auronzo lakeside. Behind us is 24 hours of riding, hiking and bike carrying. It’s been tough and we’re filthy. Our gear has held up well to the rhythmic sweat-soakings and repeated drying in the sun, but beneath it we’re sporting that odour that only comes from climbing 5000 meters. Enormous effort sits behind us, but there have been ample rewards. Now tired, hungry and demolished we think of the winner of the LUT race, running the same route in 9 hours. We’re smiling, laughing even. “Yeah, but he didn’t have a bike on his back,” says Rob.

---

Story and Photographs by Dan Milner

Salsa Beargrease Carbon

Encara que ara pot pareixer una moda, ses Fat-bike tenen sa seva raó de ser: rodes especialmente amples per poder desplaçar-se per llocs amb un terra inestable, com per exemple neu o arena. Sa cosa va començar com algo experimental i ha arribat a lo més high-tech.

Conclusió: com m'agrada aquesta Salsa!

Santa Cruz Bronson C i Tallboy LTc Test!

Fa unes setmanes vaig rebre una telefonada de'n Mara: "Ei! Que venim per vacances i podriem aprofitar per veurer-mos uns dies!", tot d'una li vaig contestar que ja estava tardant! Que haviem de mirar de fer unes rutes per Collserola que teniem pentents, i com no, mirar de provar alguna de ses màquines de darrera fornada amb que compta Bike Shop, punt de venda i distribució de Santa Cruz a sa zona de Catalunya i voltants.

Tot d'una vaig xerrar amb n'Oscar Santiago, propietari de sa botiga i company de rutes. Ens va oferir, en exclusiva, provar un montatge brutal, o més que brutal, pecaminós!, de somni, de dues de ses màquines més desitjades per a fer enduro en aquests moments: Sa Tallboy LTc i sa Bronson C. Dit i fet, i aprofitant que venia en Mara, vam quedar per fer dues sortides i rodar amb ses dues bicis!

Ses bicis - Montage

Sa Tallboy LTc compta amb es quadre full-carbon de Santa Cruz, sa mítica bici que va revolucionar es món de ses 29" introduïnt-les a s'enduro i acostant-les a un ús més agressiu d'una forma molt encertada, molt equilibrada, que roda com un cohet, puja i tracciona de forma brutal i baixa amb una inèrcia que ses pedres no aturen. 140mm de recorregut molt ben aprofitats. Hem d'afegir al montatge ni més ni menys que manillar Easton Havoc carbon, grup complet XX1, tija telescòpica Kind Shox LEV, seient SDG, frens Hope M4 Race, direcció Chris King, forca Fox Kashima 140 CTD i ni més ni menys que unes Enve en quant a rodes!

Sa Bonson C és sa nova referència dins es món de s'enduro i de ses millors considerades amb tamany de roda 27'5" (o 650B). Se va presentar com sa renovació de sa Blur LTc, però amb es nou i demandat tamany de roda, una geometria renovada i una nova versió de VPP que comparteix amb sa Tallboy que demostra un rendiment increïble. En quant al montatge, comptam amb es quadre de carboni, lleuger i brutalment rígid, Fox Kashima amb 150mm de recorregut darrera i sa forca, amb 160 davant, grup X01 complet, frens Hope X2 Race, conjunt de rodes Crossmax Enduro, manillar Enve...

Res, que en quant a bicis, no haviem manejat res tant espactacular amb sa vida, jejeje

Ses bicis - Funcionament

En quant a sa Tallboy vos podriem descriure es funcionament diguent que gràcies a un pes molt contingut (uns 12kg) i al tamany de roda, es mou per plà amb una soltura increïble, proper a una bici amb 100 de recorregut. Es CTD amb que compta a ses suspensions la fa molt efectiva per pistes i a sa posició Climb avança i reacciona molt ràpid. S'ha de dir que a Santa Cruz han aconseguit que es nou VPP tengui un punt inicial que balanceja molt poc sense deixar de traccionar. No arriba a ser bloqueig i si botam sobre sa bici, es mou, però rodant de forma normal, com deiem, reacciona més aprop d'una bici de trail que d'una bici d'enduro amb ses capacitats que mostra baixant. I és amb el que més sorprén sa bici, baixant. Amb una posició de conducció còmode i un angle no gaire llençat no pareix que s'hagi d'aguantar tant bé a alta velocitat, i quan ja veus que a alta velocitat va molt bé i amb es tamany de roda de 29" s'agafa al terreny de forma increïble és quan arribes a una trialera més lenta i tècnica i et sorprens de s'agilitat amb que es mou i sa facitat amb que supera obstacles. No la frenen ses pedres, no queda encallada.

Evidentment, a una zona on un 26" va apurada per girar, aquesta màquina hi anirà més, però vos podem garantir que en el 99% de casos treu un rendiment superior. I aquí és on entra en joc sa Bronson.

Sa Bronson és una màquina amb un punt més d'agressivitat, més absorció i amb un tamany de roda que permet traçar d'una forma més brusca, més agressiva. Amb es punt més de d'absorció i amb rodes 27'5" és una de ses màquines més competitives a proves d'enduro. Simplement vola per trams de pedra i arrels. Aquest punt extra baixant, se li resta una mica pujant i per plà, que evidentment, no pot aguantar sa velocitat punta de sa Tallboy.

Això doncs, podriem dir que Sa Tallboy té un punt més pedalador i sa Bronson un punt més "baixador agressiu", encara que estam xerrant de dues bicis molt molt versàtils, amb ses que sa diversió està més que assegurada.

Ermassets Racing Team!!

Un Ermasset i n'Oscar Santiago, de Santa Cruz Bike Shop

Ses Rutes!

Anem a xerrar una mica de ses rutes fetes. Rodar per Collserola sempre és divertit, està plè de singletracks (o com es diu a Catalunya "corriols") que s'enllaçen un amb s'altre formant tot un entramat on és tant fàcil perdre's com passar-s'ho bé. Per sor està molt ben senyalitzat i està plè de gent que fàcilment et donen un cop de mà si no saps tornar cap a casa.

Dissabte

Dissabte erem n'Oscar en Mara i jo i anàrem a provar una ruta de baixada amb puja-baixa inclòs, molt ràpida amb zones de bots i trams tècnics no massa complexos però que patinen moltissim per culpa de s'humitat que hi ha aquesta època de s'any. Començàrem pujant tranquilament i xerrant, -una mica de carta de presentació de ses bicis- i a mirar de llevar es fred que feia ;-) Partim de Sant Cugat cap a Can Borrell i tiram cap a Font Groga per pistes amples. Es pot pujar per trialeres, però per pura comoditat i per encalentir de forma suau, pujàrem per ses zones més senzilles.

Una vegada a Vista Rica, començam a baixar cap a Font Groga per un singletrack amb escalons tècnics i zones no massa complicades, on sa sortida de n'Oscar va ser fulgurant. Va volar per els escalons i sa seva Bronson es va arribar a esfumar. Aquí més que sa Bronson, és que ell pilota molt ràpid, amb un estil més DH. Continuam per un singletrack una mica més pedalador, i aquí va ser on en Mara i jo, equipats amb ses dues Tallboy en aquell moment, comprovàrem que amb dues pedalades podiem desapareixer des mapa, volant per damunt d'aquelles pedres banyades i sortint de corba molt ràpid ;-)

Un tram d'enllaç amb sa baixada que ve de Sol i Aire ens esperava i ja ens haviem acostumat més a ses bicis! Jejejeje... ara baixant ja ens veim molt aprop (se posa divertit) i pujant per aquell fang amb poca tracció vam haver de posar totes ser forces! Una vegada més, baixada ràpida! Per jo podeu triar qualssevol de ses bicis, disfrutàrem com nins petits! 

Acabàrem una ruta no especialment tècnica com a presa de contacte de ses bicis amb molt bones sensacions.

Diumenge

Avui ens toca ser un grup més gran i sa cosa se presenta més tècnica. Ens juntam es mateixos d'ahir amb sa gent de sa botiga Apple de Sant Cugat, comptant amb una Tallboy, una Blur TRc..., que surten amb bici per sa zona i en Guillermo, que fa poc que compta amb una Solo C, montada molt agresiva, amb forca talas 130-160, Crossmax SX, X0, Enve... a "tuti-plen" com diriem, jejeje

Anam pujant per ses mateixes zones des dia anterior i començam a augmentar es ritme: Fox CTD a sa posició Climb, drets, i gas! Com van aquestes màquines, i com ha evolucionat es mon de ses bicis amb dobles suspensió. Pujar de forma tant eficient amb bicis de 140 o 160mm de recorregut era impensable fa uns anys.

Arribam al primer stop i ens trobam a sa cadena que marca s'inici de sa baixada anomenada popularment "Pitufos", de sa que farem una variant cap a l'esquerra, més tècnica, amb uns escalons que freguen el que seria ja perillós. I amés, estava humit perquè havia plogut uns dies. Jo la descriuria com "un planter de roques decorades amb arrels banyades per tot".

Vam afrontar sa baixada amb grups. Jo vaig partir amb en Mara, ja que anam a un ritme semblant. Posam ses supensions Fox a sa posició Descend ;-) i sa veritat és que de forma molt fluïda (i amb alguna precaució) ens ho vam baixar tot sense problemes, sorpresos per tot el que fàcilment havien superat ses bicis. Hauriem de dir que en aquest cas, ses 29" es "frenaven" menys amb els obstacles, mentre que sa 27'5" tenia un punt una mica més àgil però en certa manera "decelera" més quan troba pedres.

Després d'aquesta baixada, una pujada més i a fer un bon tram de "l'Aqüeducte", una de ses baixades més conegudes de Collserola. Sa més coneguda de ses que desenboquen a Sant Cugat. Molt empedrada, amb desnivell, però amb poques arrels. Perque ens entenguem, hi ha molta gent que no l'ha feta mai sobre sa bici.

Tornam a fer equip en Mara i jo baixant, "sin prisa pero sin pausa", jo provava es neumàtic Schwalbe Hans Dampf... Brutal! Impressionant en quant a adherència i agafada lateral, tenint sempre en compte que es tracta de triple compost. Superam els dos -i amb tranquilitat- aquesta baixada. Es podia fer més ràpid, però no ens la sabem i ho vam baixar absolutament TOT :-) . S'equip Apple baixava amb més calma i en Guillermo i n'Oscar baixàren a full-gas. Vam agafar distàncies per no fer nosa: entre que ells s'ho coneixen de memòria i piloten DH val més agafar precaucions.

I res, ses rutes i test acaben aquí! Ja estam ansiosos de tornar a rodar tots junts i de provar més màquines d'aquestes que entren pels ulls i convencen per funcionament!

Salut!